Elisa Llurba: “S’ha creat una cultura que les hormones per a dones són dolentes i són font de vida”

L’Elisa de deu anys ja pensava en com de fascinant era el procés que feia que “una personeta estigués dins la panxa de la mare i després naixés” i ha construït la seva carrera professional guiada per aquest entusiasme que segueix intacte. La seva pròpia menopausa va impulsar-la a endinsar-se en un món que, encara avui dia, segueix plantejant moltes preguntes.

Has estat escollida com una de les 50 millors metges de la sanitat privada d’Espanya, t’hi consideres?
És molt difícil contestar aquesta pregunta. Jo em considero una bona professional i tinc mèrits a nivell de la meva trajectòria professional, científica i assistencial per a tenir aquest reconeixement dels meus companys, però, evidentment, no em considero millor ni pitjor que altres companys de la sanitat privada que segurament també es mereixerien aquest guardó. Estic agraïda perquè és una cosa que no m’esperava, però entenc que és fruit d’una feina de molts anys.

Què és el projecte beDona?
Aquest projecte va néixer amb la idea d’ajudar a la dona a optimitzar la seva salut de forma preventiva i proactiva, no només a millorar en processos de malaltia. Vam veure una necessitat, que jo mateixa vaig veure en mi, d’ajudar-les des de diferents angles i no només des d’un punt de vista de la medicina més clàssica, que també, sinó des de diferents disciplines que complementen i són tant o més importants: nutrició, fisioteràpia, psicologia,... tot en un mateix centre.

I ara heu portat el projecte, amb tu al capdavant, a l’Hospital Vithas Barcelona.
A la medicina privada costa trobar projectes tan engrescadors com l’Hospital Vithas, que neix d’una vocació d’hospital de complexitat, docent, d’investigació; això és el que ens va atreure d’aquest projecte perquè estava molt alineat amb els valors del meu equip i de beBona. Tenim sala de parts amb banyera, sala de parts natural,... està molt alineat amb la idea que les instal·lacions s’apropin més al que podrien ser les instal·lacions d’una casa i fer que la dona se senti acompanyada en un entorn molt més acollidor i confortable, menys agressiu. A més, les sales de part i el quiròfan de cesàries no estan al bloc quirúrgic, tenim una àrea independent només per al procés de part i puerperi i això és importantíssim i bastant rar als hospitals, però aquest, com és nou, ja s’ha construït amb aquesta filosofia: són les institucions les que s’adapten a les necessitats de les dones i no al revés.

Has publicat el llibre ‘La teva menopausa en positiu’. Per què l’escrius?
Jo no em dedicava a aquest àmbit, va ser arrel de la meva pròpia menopausa, en adonar-me que jo mateixa no sabia què era el més adient, i observar que existeix una desinformació al voltant d’aquesta etapa i que dones del meu voltant tenien dificultats per entendre i saber què els convenia. Em vaig reeducar, vaig tornar a formar-me en aquest àmbit i vaig veure la necessitat de divulgar el que havia après, no només des del punt de vista de la ginecologia sinó també tota la vessant de medicina funcional, per a poder donar eines més enllà d’un tractament mèdic: nutrició, activitat física, control de la salut emocional i l’estrès, son, sol pelvià, sexualitat,... És un llibre que està pensat més aviat com a eina de treball, no com a lectura de lleure. L’objectiu és que la dona entengui què li passa, pugui fer una valoració de la seva salut, la pugui consultar amb el seu ginecòleg de referència i tingui maneres d’enfrontar-se a la menopausa de forma sostenible.

És un llibre per a que el llegeixin només les dones?
Està dirigit bàsicament a les dones en aquest període, trobaran coses que els serviran per a aquesta etapa i etapes posteriors, però moltes coses que explico són útils per a qualsevol dona i, també, qualsevol home: son, nutrició, gestió emocional.

Des del punt de vista social, quin paper té la menopausa?
Jo crec que ara s’està reivindicant com una etapa més a la vida, intentant treure-li aquesta percepció que és una etapa negativa, que implica la decadència de la dona perquè deixa de ser útil socialment i biològica. Moltes dones que hem arribat a aquesta etapa estem reivindicant que és una etapa més, que no s’ha d’estigmatitzar, hem de pensar que és un moment de plenitud, però necessitem les eines adients per a viure-la així i que la biologia no ens condicioni la nostra capacitat de fer el que ens vingui de gust i el que necessitem.

Les dones passen més temps de la vida en menopausa que en edat fèrtil i, tot i així, es percep com una etapa final, residual.
De fet, crec que l’hem de viure en positiu precisament per això: és una etapa molt llarga i pot ser molt bona si ens podem gestionar les petites incomoditats que poden existir secundàries a la mancança estrogènica i al pas del temps. El llibre també explica com millorar en termes de longevitat, com podem optimitzar la nostra salut per a viure amb millor qualitat de vida, amb menys malaltia i, segurament, allargar la nostra vida.

Que és el que preocupa més a les dones a la menopausa i què és el que els hauria de preocupar més?
A les dones el que més els preocupa és no engreixar-se, les dificultats per a afrontar el dia a dia de la mateixa manera que abans, amb més estrès, ansietat, dificultat de concentració, i també el son i la sexualitat. Aquestes coses ens han d’importar, però el que ens hauria d’importar més és el paper dels estrògens a l’organisme en termes de processos de salut i de protecció; què hem de fer per compensar el que els estrògens han deixat de donar a nivell d’inflamació, de vasos sanguinis, regulació del sistema immune, sistema nerviós, ossos. I això és el que explico al llibre: què és el que podem fer per compensar aquesta mancança estrogènica, per millorar la simptomatologia i la qualitat de vida, però també per la prevenció de malalties cròniques, dintre del possible.

Hi ha por al tractament hormonal?
Sempre hi ha hagut por, sobretot a partir d’un article publicat al 2002: Women’s Health Iniciative study, un estudi molt gran desenvolupat a EEUU, que es va fer amb dones de més de 60 anys de mitjana, en període post-menopàusic, i va semblar que hi havia un augment del risc cardiovascular relacionat amb el tractament hormonal. Es va fer molta difusió d’aquest estudi, de forma precoç, inclús abans que s’hagués publicat, cosa bastant inaudita a la medicina. Els resultats van fer que la gent s’espantés moltíssim, va crear molt neguit i es van parar molts tractaments hormonals de dones que ja el portaven. Després, s’han fet més estudis i, inclús, anàlisis secundàries d’aquest estudi que han demostrat que si es comença el tractament abans dels 60 anys o 10 anys abans de la menopausa, el risc cardiovascular no només no augmenta sinó que disminueix i també hi ha dades que demostren que els estrògens redueixen el risc de càncer de mama. Però hi ha com por de dir-ho, i això ha creat una cultura tant popular com professional que les hormones son dolentes, i les hormones són font de vida, ens protegeixen de diversos esdeveniments i han d’estar considerades com a possibles eines terapèutiques. Sempre cal valorar el risc-benefici, com tots els tractaments, i individualitzar segons la pacient; les hormones estan indicades a la menopausa per a millorar la qualitat de vida i per prevenir la osteoporosi, són cost efectives i molt segures.

L’obstetrícia és l’única especialitat que es dedica a la salut i no només a la malaltia. Què és el més important que ha de tenir un metge per a acompanyar a la dona durant l’embaràs?
Nosaltres intentem acompanyar en aquest procés de la forma menys intervencionista possible i sent molt conscients i sensibles amb aquest moment de màxima vulnerabilitat de la dona. Aquesta sensibilització és bastant recent i hem de ser molt conscients de totes les mancances a nivell cultural i mèdic cap al biaix de gènere que tenim tots integrat. El col·lectiu d’obstetres hem estat els més senyalats des de la medicina per aquesta dificultat que hem tingut per integrar processos fisiològics dins d’un procés hospitalari i mèdic.
Jo i moltes de les meves companyes ginecòlogues hem estat pioneres en promoure comitès de medicina en clau gènere a diferents hospitals, hem creat la nova Societat de Medicina amb Perspectiva de Sexe i Gènere a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, fent jornades de conscienciació,... Nosaltres hem vist que la violència obstètrica no és més que un tipus de violència masclista focalitzada en aquest àmbit, és la punta de l’iceberg.

És una de les especialitats més demandades i la violència obstètrica està guanyant pes a les converses. Com ho vius tu des de dins?
La violència obstètrica sempre ens violenta, ens sacseja, perquè és un tema molt dur i que ens afecta, però no t’has de quedar a la superfície, has d’entendre que això no t’interpel·la com a professional, només, sinó que es un tema que intenta identificar una sèrie de vulnerabilitats i de dificultats que hi ha a l’entorn i a l’assistència de l’embaràs i el puerperi: societat, institucions i professionals de la salut, és estructural. Els obstetres en som una part, però jo sempre dic que nosaltres estem al costat de les dones, som els que rebem aquesta violència també: que no puguis canviar un procés en la teva institució, que tinguis dificultats per a que s’entengui que la dona embarassada és diferent a la resta de pacients. Som nosaltres qui a la Covid vam exigir que la parella acompanyés a la dona al part. Els obstetres som una eina per acreditar la violència obstètrica, a mi no em fa por dir que existeix violència obstètrica, que gairebé tots, sense saber-ho, hem fet violència obstètrica quan no teníem aquesta formació. El que no pot ser és que, ara, havent identificat el problema, no el corregim, per això s’està fent un esforç molt gran des de la formació del professionals i des de les institucions, amb les comissions de medicina amb perspectiva de gènere que hem iniciat els ginecòlegs. Per sort, estem aconseguint minimitzar-ho al màxim, intentant evitar aquestes situacions i treballant per a la reparació del dany.

En algun moment et deixa de fascinar veure un part?
Mai. Cada un és únic i realment mai et deixa de fascinar, és un miracle, se’m posa la pell de gallina només de parlar-ne.

És difícil desvincular-se de totes les pacients un cop acaba la jornada laboral?
Nosaltres som metges les 24h els 365 dies a l’any, és una vocació i és molt difícil desvincular-se d’una pacient, és el teu deure i va mes enllà de la jornada laboral, igual que la formació i la recerca. Mai deixes de ser metge i això passa un peatge emocional de gestió de tu mateix perquè, evidentment, també necessitem els nostres espais de desconnexió, però bé, ja vivim així.

Quins tres consells generals donaries a les dones?
Primer, que es prioritzin, el seu benestar mental, emocional i físic. Si tu no et cuides, no podràs ajudar a ningú. Això a les dones ens costa molt perquè sempre hem estat més cuidadores, i hem de mirar més per nosaltres. Segon, fer-les entendre que la salut i el benestar està a les seves mans, no al sistema sanitari, però ho han de treballar, podem fer coses per optimitzar la salut: els hàbits poden millorar o empitjorar l’estat de base que tenim genèticament. I tercer, que busquin ajuda, que s’informin, que no es conformin amb res, siguin inquietes, tinguin curiositat i busquin solucions. III