www.elllobregat.com
La memòria: realitat o invenció
Ampliar

La memòria: realitat o invenció

Jaume Grau

jueves 01 de diciembre de 2016, 17:09h
Cafè filosòfic d’Esplugues: Viure és crear memòria a cada instant, que recuperarem o no més endavant, o que potser disfressarem amb altres records | Fins a quin punt tot el que recordem ha passat realment de la manera com creiem o és producte d’una manipulació interessada?

La tradició dels grecs antics en duu a la anamnesi de Plató: qui sap és qui recorda, és a dir: el nostre coneixement consisteix en la reminiscència o record del món intel·ligible de les idees abans d’aquesta vida actual.

Independentment de la bellesa dels mites antics, o dels avenços de la neurobiologia, tots tenim una íntima i intensa relació amb la nostra memòria; amb els fets que recordem de manera plaent, o amb els que hem anat desant en un calaix, amagats i sense massa interès per tornar-los a la llum; coneixem la importància de l’oblit i el relegament en un segon terme dels milers de successos quotidians per la evident impossibilitat de tenir-los sempre presents. Som conscients de la importància de les emocions associades als records, i de com contribueixen a la seva fixació. Sabem -com Proust amb les seves famoses magdalenes- el poder evocador d’una olor o un sabor, i no cal dir el de la música, per tornar-nos al present el record d’uns instants de felicitat oblidada i perduda durant molts anys, potser des de la infància ja remota. Viure és crear memòria a cada instant, que recuperarem o no més endavant, o que potser disfressarem amb la superposició d’altres records, o la modificació més o menys conscient del nostre passat. Fins a quin punt tot el que recordem ha passat realment de la manera com creiem que ens ha succeït, o és producte d’una manipulació interessada de la nostra pròpia realitat?

Hem esmentat la importància de les emocions i l’atenció en la fixació de la memòria; la necessitat d’estris com les agendes i els calendaris per ajudar-nos; i la preocupació per la proliferació abassegadora i constant en el nostre món tecnològic de missatges i estímuls sense aturador, que ens distreuen i son poc proclius a la meditació i la contemplació serena de la realitat que ens envolta.

Com ens ajuden les coses, els objectes més aparentment trivials a ser dipositaris de la nostra memòria? Petites andròmines, sovint inútils per altres persones, custodien en la seva insignificança l’inestimable valor del record. Però si passegem a través dels nostres pobles i ciutats ens adonarem de com es perd la nostra memòria amb la transformació cada vegada més inclement i accelerada de l’espai urbà. Si fa més de segle i mig ho va expressar Baudelaire amb la transformació de Paris per les reformes de Haussmann, ara ho vivim ben a prop a Barcelona i el seu entorn amb la invasió turística que buida la ciutat dels seus propis habitants i els empeny cap a les comarques properes.

Com veiem, també hi ha una memòria col·lectiva -moltes vegades discutida- , que ens concerneix com a comunitat, i que s’ha fet palesa al llarg de la història, molt especialment en el Romanticisme, amb la invenció dels mites nacionals i tot l’imaginari que els acompanya.
A casa nostra, i d’una manera positiva per aplegar voluntats, hem viscut també processos de creació de memòria col·lectiva, i hem recordat la que es va produir a Sant Feliu de Llobregat els anys 80 amb la creació de bell nou de bestiari, colles de diables, gegants, etc, on abans no hi eren; o amb “El Gegant-Menhir” de Mollet del Vallés, entre tants d’altres; i també estem creant memòria quan fem comunitat des dels petits gestos, com els cafès filosòfics, o com el que ens va explicar la Carme Malaret, en el seu Espai de Lliure Creació a Sant Just, amb el “Projecte Custòdia”. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios