És l’àrea de joc habilitada per un escenari i una cita imprescindible, anotada en vermell dins el nivell més alt del waterpolo estatal. 8 equips amb 13 jugadores cadascun volten les instal·lacions concorregudes. Som a l’equador de la jornada inaugural, quarts de final, de la Copa de la Reina, que disputen els equips classificats dins de les posicions del capdavant de la primera volta de la lliga regular de Divisió d’Honor. El Sant Feliu hi és per sisè any consecutiu i és un plaer per les protagonistes, sobretot per aquelles que debuten, experimentar el caliu d’un esdeveniment que mou entre 50 i 100 persones de mitjana a les graderies situades a la banda nord del pavelló cobert. Fotògrafs, cartells, mitjans, i personal del club suplementari imprescindible per a l’organització completen una escena que tot esportista té deler de viure. El Sabadell, el millor conjunt del waterpolo estatal, 18 lligues de les 22 disputades des de l’any 2000, 5 títols consecutius de copa, una plantilla 100% professional i un pressupost que inclou a jugadores internacionals, com l’americana “Maggy” Steffens o la neerlandesa Sabrina Van der Sloot, és el primer rival. Es pot parlar de mala sort en certa forma, per bé que és també una oportunitat de plantar cara a un grup que integra, per exemple, la considerada millor boia a nivell mundial, Maica Garcia, una davantera corpulenta que es mou com ningú i maneja les jugades en l’espai reduit que hi ha a la línia de 2 metres de manera excelsa. És el segon any consecutiu que les del gorro blau marí debuten amb les vallesanes i ja totes són conscients que cercar la victòria és poc menys que una utopia.
Paula Abellan, Mireia Bargalló, Maria Bernabé, Lucía Hidalgo, Laura Roca, Irene Costa, Claudia Moreno, Júlia Soler, Blanca Goset… són alguns dels noms que alternaran les set protagonistes de piscina en tot moment. Noies moltes que van néixer entre els anys 2000 i 2004, i que encaren l’aigua amb rostre concentrat, mentre paeixen les consignes d’un cos tècnic que delega en la més alta i veterana. Raquel Maldonado, la central, o 3, o “cubreboia”, capitana des de fa dues temporades, tindrà la missió més complicada d’ordenar i de dirigir a les companyes per mirar de reduir l’embat constant d’atac d’un equip que es manega entre els millors d’Europa i que ha assolit ni més ni menys que 5 títols continentals en els darrers 10 anys (2011, 2013, 2014, 2016 i 2019). L’embranzida i l’assetjament tenaç que apliquen les jugadores del Vallès en el primer dels quatre quarts és novament devastador i decanta la balança fins deixar enllestit pràcticament el duel. En segons el Sabadell disposa d’una acció de superioritat i enceta un marcador que eixampla progressivament fins a assolir distàncies que seran ja infranquejables. Resultat final rotund: 22-4. L’apissonadora ha passat amb una intensitat que ha estat difícil de contrarestar. Timblau, l’entrenador, remarca que podrien haver fet quelcom millor, però entén perfectament la situació i és comprensiu amb les tretze contendents. L’abisme és inevitable, i encara que s’han vist aclaparades, tenien assumit el resultat d’entrada i valoren constructivament una experiència que els ha de permetre corregir els errors de cara al que és el món real, aquell que els és factible veritablement: la lluita pel playoff en la competició de lliga regular.
Dedicació i amateurisme
Perquè és ben evident la fractura i salt qualitatiu que hi ha entre els dotze equips que competeixen al torneig estrella d’un esport que té a les piscines catalanes, i més concretament a les del CN Barcelona, el Club Natació Atlètic i el Sabadell, el seu origen i porta d’entrada a la península. Clubs professionals, com el CN Terrassa, el CN Mataró o a mitges el Mediterrani i el Sant Andreu, en què les jugadores cobren sous que els permeten dedicar-s’hi plenament, dominen tot el panorama i representen el país al continent. Són sense excepció els capdavanters de l’escenari femení i d’una taula que ve presentant escasses diferències en els llocs d’amunt des de la seva creació l’any 1987. Rubí i Catalunya pivoten a la zona mitja. I enguany són Sant Feliu, Barceloneta, Boadilla, Saragossa i Concepción els que es disputaran les dues places de descens i la que queda de Playoff per dirimir en tres eliminatòries el títol de lliga. Uns conjunts, tots ells, que viuen de l’amateurisme, gens senzill de combinar en un nivell que pot equiparar-se a la primera divisió en futbol o a l’ACB en l’esport de la cistella per posar-ne dos exemples.
“El waterpolo és un estil de vida. Som uns malalts! Perquè és molt dur i sacrificat compaginar la pràctica d’alt rendiment amb una feina de 40 hores”, constata Raquel Maldonado, amb simpatia però també amb certa resignació inevitable. Fa dos anys que és capitana al Sant Feliu, un club que és per a ella una família, i viu ara mateix la fase més experta de la seva trajectòria esportiva que ha deixat enrere entitats com l’AESE Santa Eulàlia, el Natació l’Hospitalet i el Mediterrani. Va iniciar-se tard en l’esport de la pilota a l’aigua i per la seva altura, va ser adjudicada i va assumir des de l’inici el rol de 3, la posició que és eix tant de defensa com d’atac i forma triangle amb laterals i extrems. Un lloc clau, amb visió horitzontal, que inicia i dirigeix, i que en la reraguarda té per objectiu primordial dificultar el moviment del boia enmig d’un joc estàtic, on es fa imprescindible l’anticipació i també la picaresca per tal d’evitar expulsions durant les possessions de mig minut del contrincant. És la veu a dins de l’aigua de l’entrenador, en un equip que ha renovat completament plantilla aquesta temporada i ha incorporat a 5 joves del juvenil i a 5 més que provenen d’altres clubs i mai no havien competit a Honor. “No cal fer esforços extres per cohesionar el grup, és un vestuari molt ben avingut. Hi ha un gran ambient i això és la base perquè tot funcioni”.
Amb deix alegre i molt segura de les seves conviccions, la Raquel compagina, com ho fan altres companyes, una feina a temps complet amb els entrenaments que es concentren cada tarda en tres intervals d’una hora. Al llarg de la primera toca físic, sobretot gimnàs, una franja que acumula la major part de retards, 100% justificables pel difícil equilibri que suposa alternar amb feina o estudis. La segona és natació, treballada aquí especialment en un conjunt que vol sorprendre al contraatac i que per això ha de tenir la força, resistència i rapidesa suficient. La tercera i última és joc posicional, i tàctica i pilota. Realitzar dobles sessions de matí i tarda com així fan altres entitats que viuen merament de la dedicació esportiva és impossible. Concentrar la ment del dia a dia en una sola tasca és també un desig inasolible ara per ara. El club no té capacitat per pagar sous professionals i atorga quotes mensuals simbòliques, a més de costejar alguns desplaçaments de llarg trajecte com ho és l’AVE amb destinació a Madrid. Per fortuna, el waterpolo de nivell viu concentrat a Catalunya, i paradoxalment la feina de viatjar és més feixuga en divisions menors com la Primera, on Sevilla (Dos Hermanas), Màlaga (Marbella), Euskadi (Leioa), Navarra (Iruña), o la mateixa capital d’Espanya (Canoe, Cuatro Caminos, Alcorcon o Colegio Brains) són seus habituals. “Al final el nivell esportiu al qual fem front és el mateix que el d’un futbolista de primera divisió. Val la pena i és la nostra gran passió però el sacrifici és màxim. Els clubs no en tenen culpa, el que cal és promoció i difusió d’aquest esport!! Si es coneix i s’incrementa l’afició, els diners podran venir per altres bandes”. Les beques ADO (Asociación de Deportes Olímpicos), són en aquest sentit un bon canal que garanteix retribució i promoció de part de les waterpolistes d’alt nivell. Per poder optar-hi però cal excelir o bé ser integrant dels clubs punters i més competitius. Un peix que es mossega la cua perquè si no hi ha diners baixa el nivell, i si el nivell no arriba al llindar estipulat no flueixen els diners. La hipocresia mentrestant d’alguns mitjans i dels que ocupen llocs polítics amb capacitat de decisió aparenta cara enfora però activa poques actuacions reals en pro de l’efectiva discriminació en positiu d’aquells que es troben situats en una posició més feble.
El C. N. Sant Feliu fa 53 anys
El Club Natació Sant Feliu (1969) és conjuntament amb el Molins de Rei (1971), el gran representant de la comarca en aquest àmbit. Integra actualment 14 equips de waterpolo en diferents edats, formats per uns 250 nois i noies. Un lleuger increment després d’un curt període de 3 anys on la cantera havia patit una disminució, i on entre d’altres conseqüències, havien desaparegut el juvenil i el cadet de la categoria femenina. S’espera ara continuar amb la progressió ascendent, base immillorable pels dos absoluts, i s’estima que a finals de l’any pugui assolir-se una xifra de 330 esportistes. Jordi Timblau, internacional amb Catalunya i amb la selecció espanyola fins la seva retirada l’any 93, és el nou Coordinador Esportiu de l’entitat des de l’agost i fa feina colze a colze amb en Fran Torres, director tècnic del waterpolo i entrenador del masculí, que després de culminar el descens competeix un altre cop enguany a la Primera Divisió. Són ells dos, a fi d’efectes, les figures necessàries amb dedicació completa a què obliga la federació espanyola com a previ requisit per poder participar al màxim nivell. Són també els que negocien amb l’Ajuntament per ampliar la instal·lació i construir una piscina nova, una fita imprescindible per solucionar els problemes actuals d’espai, que obliguen molts equips a traslladar els entrenaments cap a altres clubs com el Mediterrani o el Molins de Rei.
Timblau, santfeliuenc d’origen, agafa el nou càrrec amb molta il·lusió i torna a dirigir el conjunt de noies que ja havia entrenat entre els 90 i els primers 2000, moment en què es va celebrar l’ascens a la categoria d’or. “És molt més fàcil veure el waterpolo femení, perquè té un ritme més lent, i deixa moltes més opcions per treballar, sobretot a nivell tàctic”. Pensa en sanejar el club i oferir beques i pagar algun sou a llarg termini. El treball prioritari però el basa en el foment de la cantera. “Un dels objectius fixats és que en pocs anys entre un 60 i un 70% de jugadores siguin naturals de la comarca”.
Si (
No(
