És un xic més alta que les altres noies amb què entrena, riallera però seriosa quan encara l’exercici. Té la corpulència necessària, ganes, compromís i un do especial, un concepte aquest últim que recalquen veus expertes que contemplen dia a dia el seu progrés al CAR de Sant Cugat. Lea Asensio, a un anyet i escaig de fer els 18 i de poder competir en categoria sènior, ja ha vençut en campionats d’Espanya, ha participat a Europa, ha fet exercicis individuals o en sincronia amb companyes d’altres procedències, ha comès errades decisives i també ha tocat la glòria. La gimnàstica de trampolí, molt poc coneguda encara però vistosa i atractiva quan es descobreix, ha estat el seu marc des dels 9 anys, en què ha madurat com a persona i ha evolucionat notablement com a esportista. Ultra les valoracions concretes, fruits i resultats ja són una realitat. Al juliol va confirmar-se que tindria plaça per participar al proper mundial (29è), que es disputarà a Sofia (Bulgària) entre el 23 i el 26 del present mes. Pot ser que a vegades es despisti, com li pot passar a tothom, però és ben clar que sense la constància, el sacrifici i certa personalitat, hi ha objectius que són inassolibles. Ningú no regala ser a l’elit, ni les beques vénen soles, ni cap vídeo no es retoca. Competir entre les millors i brillar dins la categoria júnior, és fruit d’una feina que comença des de ben petita.
Al 2015, Lea Asensio, santjustenca, membre del Club Gimnàstic Esplugues, va deixar el grupet d’artística en què estava inscrita. No es trobava còmoda amb unes companyes que no li eren gaire afables. Coses de l’edat i les dinàmiques socials, que no poden menysprear-se perquè tenen la capacitat de capgirar una trajectòria i fins malmetre una futura vocació. Va pensar d’abandonar la pràctica esportiva, però les recomanacions de la família van convèncer-la al final per continuar. I va fer-ho en una nova disciplina, que s’havia incorporat feia tot just tres anys a l’entitat, després de canviar la seva seu al pavelló de Les Moreres (2012). Conformava una aposta decidida per promocionar una pràctica desconeguda a casa nostra, i gairebé naixent a escala planetària, si és que comparem la seva vida amb l’ampli palmarès d’altres esports.
La Gimnàstica de Trampolí, regulada des de 1964, any del primer campionat mundial que va poder disputar-se, fins a 1998 per la Fédération Internationale de Trampoline, va integrar-se el 1999 a la Federació Internacional de Gimnàstica. Comprèn un total de 4 disciplines. El Tumbling, passadís que impulsa i atenua les caigudes, d’uns 25 metres, sobre el qual es fan diverses acrobàcies en carrera. El Mini Tramp, element ja més petit, que conté una molla per la propulsió, en què es gesta una figura assajada. El Doble Mini Tramp, sols un xic més gran que l’anterior, amb idèntica mecànica però amb dos bots en aquesta ocasió damunt la superfície. I el propi Trampolí, que és des del 2000 esport olímpic, i que inclou 10 salts consecutius en un ampli llit elàstic voltat d’elements de protecció.
Una disciplina, la darrera, que és sempre espectacular. L’exercici, per bé que variable, manté una altura aproximada de 6 metres, i els girs i les tombarelles es fan més complexos a mesura que se cerquen puntuacions més elevades. Els jutges valoren quatre aspectes bàsics: execució (tècnica acurada), dificultat (o grau de complicació de les figures), alçada (que és el temps de permanència a l’aire) i desplaçament horitzontal (allò que el competidor es desvia del centre del llit elàstic, un concepte que mesuren sensors especialitzats). Els o les gimnastes d’un esport en què hi ha força paritat de practicants, poden ser per altra part penalitzats quan saluden despectivament, o si és que directament s’obliden d’aquest gest estipulat al principi o al final de l’actuació. També pot catalogar-se com a nul tot l’exercici, si es superen tres minuts d’escalfament abans de l’inici de l’execució.
El rus Alexandr Moskalenko, or olímpic a Sydney 2000, plata a Atenes 2004, i en total 18 medalles en mundials, és l’històric referent en aquesta disciplina que va tornar la il·lusió a la Lea, i va ser capaç de conduir-la al mateix temps cap a fites esportives que no van esperar gaire. Petits gestos i victòries que engreixaven un impuls que té encara molt de marge de millora però que han possibilitat i accelerat l’eclosió cap a l’elit. Campionats de Catalunya, Campionats d’Espanya… i al 2018, la primera participació de mèrit a nivell continental. La 6ena posició de la seva categoria (Sub 13) a la Scalabis (antic nom de Santarem) Cup, que té lloc ja des de fa 10 anys a Portugal. Alejandro Milán, excampió d’Espanya, tècnic de l’Esplugues fins 2018, i ara entrenador del grup que s’exercita al CAR de Sant Cugat, la va acompanyar en aquella cita, en què van participar altres noms ben destacats de la comarca, com són els d’Andrea Martín, Desirée Valero o Íngrid Caballero. Ell ha estat qui l’ha vist créixer des de ben petita i constata com “l’evolució que ha fet a nivell esportiu és molt marcada. Un gran èxit que és fruit de l’intens treball, de la ferma disciplina i la seva constància”. Unes marques i una línia en ascensió que li obren finalment les portes a les beques que anualment atorga la Federació.
La segona casa a Sant Cugat
Els ajuts, tanmateix, no prosperen d’un dia per l’altre, i es fan esperar fins a dos anys. Possibilitats, promeses, mòduls col·lectius de tecnificació, i al final sí beca mixta (sense dormir) per poder cursar els estudis i entrenar dins les instal·lacions del CAR de Sant Cugat. Allà és on practica unes 5 hores cada dia amb un conjunt que formen 13 membres, 4 de becats per la Federació Espanyola, i 9 per la catalana. Combina exercicis de preparació, sala de gimnàs per reforçar la massa muscular i evidentment salts, en un ampli pavelló que conté sis trampolins. Guillem Villa és qui des de l’any 2000 coordina l’equip tècnic de preparació d’una modalitat, que arran de ser inclosa dins del món olímpic, va ser conduïda urgentment per l’administració fins aquest centre d’alt rendiment, un complex que compta amb 35 anys d’història. Va iniciar-se de ben jove en el món del trampolí, dins el gimnàs del seu pare al barri d’Horta, i a partir dels 18 anys, va formar el seu propi grup d’entrenament. “La Lea posseeix un do especial. Té una gràcia natural en l’acrobàcia que li atorga un avantatge que ha sabut aprofitar amb ganes i sacrifici.” Ara però, han hagut de lamentar un petit obstacle que ningú esperava. L’esportista de Sant Just ha contret una lesió a l’esquena, una hèrnia discal que li provoca un cert dolor, i que fa canviar per força el contingut de les sessions. Li han recomanat de prendre corticoides (hormones del grup dels esteroides que queden excloses d’un possible doping) i també antiinflamatoris, dels quals no pot abusar si vol que facin efecte. “No pot saltar cada dia i hem de personalitzar els entrenaments en ella perquè no faci cap gest que pugui ser perjudicial”, relata en Guillem, que insisteix molt en la tècnica abans de l’edat adulta perquè pensa que aquesta lesió té l’origen en un gest molt específic.
Lea Asensio, que ara compagina la passió esportiva amb un batxillerat científic, queda inclosa dins del CAR en un ampli rang d’edats, que va des dels 16 fins als 24 anys. “Compartir els entrenaments diaris amb gimnastes més experts és una sort. Em permet fixar-me en els detalls i aprendre contínuament.” Les rivals, d’altra banda, són la font i el material indispensable per millorar les rutines. “Observem els exercicis que preparen, avaluem les possibilitats, i en funció de les capacitats, introduïm nous elements per fer créixer la dificultat i la competitivitat de l’exercici”, descriu l’Alejandro, que ajuda a coreografiar els 10 salts de l’actuació definitiva, i els treballa ja a diari des d’un mes abans d’una cita important.
Objectiu: mundial
A nivell de resultats, aquest 2022, ha marcat definitivament una inflexió. Lea Asensio va ser l’única representant júnior catalana a l’Europeu de Rimini (29 de maig al 6 de juny) en què va acabar 12ena en la competició de sincronisme, fent parella amb la gallega Marta Rodríguez, del Club Ximnasia Pavillón Ourense. Pocs dies més tard, va guanyar en categoria individual (Elite 7) el Campionat d’Espanya (nota de 49.180), tres punts per davant la madrilenya Lucía Gil, i al juliol va ser segona a la Scalabis Cup (Sub 16), amb un salt, el trifflis, una triple tombarella per entendre’ns, que és gairebé inèdit en aquesta franja. Ara toca anar a Bulgària. Serà el seu tercer mundial després dels ja disputats a Sant Petersburg (2018, 37è lloc), Tòquio (2019, 26è lloc) i Bakú (2021, 29è lloc i nota global de 89.575). Rússia i Bielorússia, dos pesos pesants, queden des del març excloses per la guerra d’Ucraïna, i Itàlia, Xina o el Japó, esdevenen els millors rivals. L’objectiu que Asensio es fixa a curt termini és clar “vull i veig factible de ser entre les 8 millors”. Quan albira l’horitzó, manté l’esperança de progressar en un parell d’anyets en l’equip absolut, i entre somnis que caldrà caçar amb perseverança, es contempla conduint aquest esport, al qual manquen referents i instal·lacions més adequades, cap als primers Jocs Olímpics, els que tindran lloc el 2028 a la ciutat nord-americana de Los Angeles.
Si (
No(
