El rugby torna amb força a Cornellà

S’arriba al minut 64 d’un partit que és derbi a la comarca i que segueixen, amb el mèrit que té fer-ho en una tarda de dissabte de 7 graus prop de l’Estadi Pilar Pons de Cornellà, una setantena de persones, entre familiars i aficionats dels dos conjunts. Som a finals de gener, i l’enfrontament és clau, el primer contra el tercer, en la que és quarta jornada del grup Sud de la Primera Catalana. L’ofensiva culminada amb èxit fa aixecar el públic local valent que s’ha acostat com de costum i sens cap falta a l’expedient al feu de guerra, ubicat a la confluència del carrer del Rugby i l’Avinguda llarga del Baix Llobregat. 23 a 12 al marcador, marge suficient per anar tranquils al tram final, i opció d’eixamplar immediatament 2 punts la diferència. Els 15 jugadors del sènior masculí, amb l’excepció de Gerard Macià, que ha completat un partit amb un assaig a la primera part i encert en un parell de cops de càstig, es conjuren al mig del terreny de joc, esperant veure si el capità executa la transformació corresponent, que prepara des del vèrtex que marca la línia de 22 metres amb la posició escurada des d’on s’ha assolit la marca. Queda un angle complicat com l’anterior, i només amb 6 minuts entre un i l’altre torna a errar l’intent després d’un xut que surt lleugerament desviat del centre dels dos pals.

Els del CRUC revifen amb un “try”, sols quatre minuts més tard, i escurcen el marcador amb el 5 més 2 de darrera hora fins al 23 – 19. Se segueixen corredisses, ànims i un xic més d’intensitat fins al xiulet final, patiment encoratjat per la nombrosa claca d’un rival que no ha estat encertat ni tampoc al nivell d’altres jornades. “¿Qué estamos haciendo? Si venimos a eso lo dejamos!” comentava, amb el deix argentí característic als seus jugadors el tècnic visitant en l’esbroncada de la mitja part. Just però suficient. Res no es modifica fins la conclusió, i el Rugby Club Cornellà, que vesteix avui samarreta vermella en clara deferència al contrincant fundat el 2004, pot endur-se la victòria i consolidar bones sensacions enimg d’aquesta fase regular.

Final per al 2 d’abril

La lligueta és a una volta, amb 8 conjunts, 5 filials (Buc, Gòtics, Sitges, Poblenou i Hospitalet) i 7 partits. La segona divisió efectiva, per sota d’Honor, del conjunt de les categories que organitza i té al seu càrrec la Federació. Una fase que culmina amb eliminatòries que començaran el 5 de març i apartaran només l’últim classificat del primer tram. Els campions de Nord i Sud passaran directament a quarts, i la resta quedaran emparellats, en funció del lloc de taula que hagin assolit, en un primer quadre de vuitens. Les conteses es decidiran a partit únic, i la final es reserva per al 2 d’abril. D’ella en sortirà l’equip que pugi a Divisió d’Honor i es bati l’any que ve a la màxima categoria.

El modest rang esportiu del sènior masculí actual, no fa completa justícia a la gran trajectòria del que ha estat un dels pioners a Catalunya. L’any d’aquell retorn sonat de la República, 26 dies més tard de les declaracions pomposes de Macià i Companys al balcó de la Generalitat, enmig d’una eufòria social desfermada que també implicava l’àmbit esportiu, uns joves atletes que portaven una temporada exercitant-se amb el Sant Boi, tornen al seu poble i juguen el que es considera primer partit oficial del Rugby Cornellà, amb victòria 10-6, davant de l’Agrupació Esportiva Joventut. Era el 10 de maig de 1931, i la pràctica de la pilota oval, després de la introducció peninsular deu anys enrere gràcies a Michel Reynard i al seu company veterinari, el català Baldiri Aleu, se circumscrivia merament dins de l’àrea de Barcelona i en especial a la zona d’influència del degà, la Santboiana, on comptava amb entre 10 i 15 clubs actius. L’edifici històric noucentista conegut com a Concessionari Pirelli, va ser instituït i ho és encara com a seu social d’una entitat que va alçar el seu primer estadi dins l’antiga finca del banquer barceloní Lluís Marsans, terrenys del barri de La Gavarra que d’ençà de 1960 i fins avui en dia encara acullen el Mercat Municipal del mateix nom. Amb feu propi el salt de qualitat va ser notori, i abans del gran sisme de la guerra ja el 1934 es disputava un partit internacional a Arlés, a la Provença, i el 1935, i de nou el 36, s’assolia el subcampionat de Catalunya.

L’època daurada va arribar als anys 70, on l’equip va mantenir-se dins la màxima categoria de l’estat, la Divisió d’Honor, i va alçar l’única lliga que figura i llueix amb goig a les vitrines, la del curs 77-78. La tendència entre l’elit i la Primera Nacional, va ser una constant fins que després d’una greu crisi originada per despeses d’incorporació de jugadors de fora i a principis dels 2000 (2008 concretament), l’entitat va veure’s abocada a un cataclisme que va fer trontollar tota l’estructura i va impulsar el descens del primer equip fins la Tercera Catalana, la darrera divisió territorial. En total i abans del terratrèmol que una nova junta intenta redreçar des de l’any 2016, l’intens palmarès indica que refer l’equip esdevé gairebé una inèrcia natural: 15 anys a Divisió d’Honor, la lliga ja mencionada, 4 campionats de Copa (1958, 1975, 1988 i 1994), 7 campionats de Catalunya (1975, 1979, 1980, 1981, 1989, 1993 i 2001), una copa FER (1993), i entre d’altres gestes l’organització de partits internacionals com fou l’Espanya – Escòcia del 86 o la reconeguda tasca com a seu del Mundial Femení de 2002. pieza”.

El solar que ocupa ara l’RCDE Stadium, al barri de la Riera, va ser la casa del rugby fins al 2004. Un camp ple d’anèctodes i inundacions que van succeïr-se fins que al 1972 es va poder desviar la llera del riu Llobregat. Un emblema que ha trobat un substitut perfecte, mercès al suport municipal, en l’Estadi Pilar Pons. Tot i haver de compartir amb la pista d’atletisme, és un privilegi disposar de terreny propi davant la manca d’equipaments que colpeja de manera general el rugby i l’àrea metropolitana. L’administració municipal cedeix les instal·lacions i atorga 12.000 euros l’any per al foment d’aquest esport. Les quotes dels socis i les múltiples llicències dels vora 260 jugadors que formen les diferents categories, proporcionen la resta d’ingressos que permeten gestionar l’actualitat d’un club que des del 2016 torna a créixer de manera progressiva.

I ho fa com a aposta de la junta directiva que encapçala per segon mandat consecutiu l’exjugador Àngel Miño, que va debutar l’any 1978, al costat dels noms més cobejats dins de la llarga trajectòria dels de l’uniforme blanc i negre, i va penjar les botes al màxim nivell el 1994. Va estar sempre vinculat al club i va unir-se ja avançada la segona dècada del nou mil·leni amb un conjunt d’exjugadors i veterans, que observaven impotents la davallada de l’escola que en el seu pitjor moment acollia sols a quatre nens. Van decidir presentar-se i iniciar l’any 2016 la reconversió de l’entitat, que apostava fortament per la constitució d’una nova estructura en l’àmbit esportiu, el reforç d’aquesta base i una empenta als dos primers equips.

En set anys s’han aconseguir consolidar la majoria dels conjunts. L’escola (Sub 6, Sub 8, Sub 10 i Sub 12) és ara prominent, els del Sub 14 juguen al millor nivell, al Sub 16 hi ha promeses destinades a omplir l’únic vuit que deixa el Sub 18 inexistent, al Sub 23 van de conjunt amb el Viladecans, i els dos sèniors mica en mica van pujant categories i refent-se de la clatellada. S’ha situat a un director que s’encarrega de l’escola, un responsable pels conjunts de formació, i diversos monitors que fan la tasca interna i miren, quan es pot, de portar el rugby als diferents col·legis. “Aquest esport a Catalunya, és una anècdota. Els joves veuen per televisió futbol o bàsquet i s’hi enganxen. Però en contrapartida els oferim aquí quelcom que no queda a l’abast de ningú més: un ambient de luxe; promoció interna i pertinença de per vida”. És la reflexió que fa Àngel Miño, el president de l’entitat, que creu que refermar el primer equip esdevindrà una gran ajuda per contribuir a la promoció: “Per assolir l’objectiu de més ascensos calen mitjans tècnics i dedicació amb més entrenaments. Tant el físic com els altres elements més fluixos podran millorar sols amb més hores, i això no és senzill de demanar-ho a una plantilla que no és professional”.

Javier Perpiñá, que va jugar als anys 90 després que ho fes son germà i també el seu pare, un dels 15 que van assolir la lliga del 78, amb els tres fills en categories formatives del Rugby Club Cornellà, és ara mateix i des de fa dos anys l’entrenador dels sèniors, masculí i femení, i també del Sub-14. Ha completat tres dels cursos oficials en la matèria que organitza el Consejo Superior de Deportes, i ha pujat els nois des de Tercera Catalana fins a la Primera enguany. Veu com a punts forts del seu conjunt el compromís, les ganes i la lleugeresa, i malgrat marcar rutines, sap que la millora de l’aspecte físic passa sols per disposar de temps i més recursos. “Cal aprofitar el que es té. No som tan grans o pesats com altres, no estem fets per anar al xoc contínuament, així que mirem de primar la circulació de la pilota”. Creu que cal arribar allà on es pugui, i que pujar categories és factible, però que cal perseguir l’objectiu estrictament sense oblidar la base. “Formar un equip amb diners és molt senzill. L’any que ve, si es vol, es fitxen deu jugadors i cap amunt… Però aquesta no és la intenció ni menys la feina que es projecta”.

El rugby femení, amb crescuda exponencial i merescuda els darrers anys, és també un dels grans emblemes d’aquest club i aquest esport del tercer temps, el ruck, el maul o la melé. L’entitat compta amb un 20% de jugadores, que entrenen i competeixen amb els nois conjuntament fins als 16 anys. El sènior dirimeix les seves forces a Primera Catalana i ho fa de bracet amb el Castelldefels, per la impossibilitat de completar plantilla amb sols 14 o 15 noies. Un dels somnis que s’albira és el d’agrupar jugadores d’altres clubs com el Viladecans o el Martorell, i crear una espècie de franquícia en representació de tota la comarca.