El Baix Llobregat consta d’una gran riquesa cultural, tant de l’oferta que ofereix les diferents organitzacions, com del patrimoni que disposa, convertint-lo en un espai encomiable i privilegiat pels interessants per la història, però hi ha espais desconeguts per a molts que guarden una gran història Un d’aquests llocs històrics són les mines de plom de Castellví de Rosanes, un espai desconeguts per a molts, però amb una trajectòria que sorprèn a tot qui l’escolta. Per poder conèixer en profunditat sobre les mines de plom, El Llobregat ha pogut entrevistar al Centre d’Estudis Martorellencs (CEM), on l’Alfred Mauri, president de l’organització, va poder donar una perspectiva de la realitat de les instaŀlacions i de la seva trajectòria, tenint en compte que va ser una de les explotacions de plom més importants de Catalunya.
Primer de tot, és important destacar que, tot i ser un espai privilegiat amb una història desconeguda, no és accessible per raons de seguretat. De fet, les mateixes organitzacions municipals donen l’avís de prohibició tant en l’accés a les instaŀlacions com al seu entorn, indicant del perill amb cartells informatius. Tot i això, no significa que la important història que tenen aquells murs hagi de quedar en un calaix tancat, però si s’ha d’advertir de la problemàtica que té les instaŀlacions.
Malgrat no haver-hi una referència directa de documents de l’època, l’origen de l’explotació de la mina, data de l’època romana, on hi ha indicis d’explotació i restes ceràmiques. Tot i això, d’on si hi ha referències documentals és de 1734, on el francès Francisco Martinet va explotar les mines durant 10 anys, fins a ser interrompuda l’explotació per un accident greu, amb dos morts en mina. Encara que comença una tendència i un inici dels treballs, es tracta d’anys de concessions a petita escala, amb treballs intermitents, i l’accident va provocar la parada dels treballs fins al segle XIX. Aquestes concessions puntuals trencant la tendència el 1890, que es registra la concessió “La Martorellense”, per Joan Manent Suñol, donant principi al canvi.
La Compañía Minera Martorellense
El 1893 es constitueix la Companya Minera Martorellense, amb una transferència de la concessió a canvi d’un acord econòmic. Aquest es considera el gran primer intent d’explotació industrial de la mina, tot i que l’any 1895 s’aturen els treballs degut a un mal ambient, és per això que, anys després, la companya busca nous plans d’arrendament per aconseguir liquidar el deute de la companya, registrant diferents concessions i ampliacions del camp miner. El 1907 torna ha haver-hi un canvi que marca una nova tendència de la companya, amb l’obertura d’un nou pou mestre, però aquestes noves galeries es troben amb un problema que no van tenir en compte i que canvia tots els plans per l’empresa minera.
El pou mestre (Pozo Rosanes) es posa en ús durant poc temps, ja que hi ha un conjunt de factors que condicionen negativament els beneficis de l’extracció. Primer de tot, la mina es troba a una conca molt gran, fet que afavoreix les filtracions d’aigua i, per tant, la mina es comença a inundar, fet que obliga a bombar l’aigua. Aquesta situació s’agreuja, degut que el cost d’extracció eleva el pressupost i, a més a més, el preu del plom cau, reduintse a pràcticament a la meitat el seu valor. Es per aquest conjunt, que es suspèn l’explotació de la mina, ja que la producció no assegura una explotació rendible.
Companyia Minera Verge de Montserrat
Davant d’aquest escenari incert, sense un futur clar, neix la Companya Minera Verge de Montserrat, i s’atorguen les concessions de la Companya Minera Martorellense. La nova companya va tornar a explotar la mina el 1917, però amb un projecte que marcaria la diferència amb l’anterior companya o corregiria les dificultats que patia la mina. La construcció d’una galeria que ajudes a evacuar l’aigua de les filtracions podria tornar a fer rendible l’explotació, i també ajudant a transportar els materials fins a Martorell, sota la carretera Martorell – Gelida.
L’anomenat Socavón de San Eusebio va patir nombroses demores i retards per manca de recursos, i no és fins 1928 que es dona per finalitzada l’obra totalment, amb l’electrificació de la mateixa i la incorporació de vagonetes per un millor transport. Tot i això, coincideix en un moment històric mogut, amb l’arribada de la Guerra Civil i l’imminent inici de la Dictadura, fet que obliga a canviar el nom al castellà i adaptar-se a la nova situació del país. Tot i això, poden reprendre els treballs. Amb la construcció del pas subterrani fins a Martorell, les instaŀlacions originals, que es troben al terme municipal de Castellví de Rosanes, són abandonades i el treball es fa per la boca nova, ja que el transport dels minerals per l’edifici històric elevava els costos. En aquest canvi d’instaŀlacions, les restes de valor de l’edifici original són venuts per recuperar part de la inversió feta.
Les produccions dels anys 40 representen un èxit per l’empresa, amb produccions excel·lents, i la companya segueix progressant. De fet, es va portar mà d’obra d’altres parts d’Espanya, degut a la poca cultura del país. La prosperitat i l’èxit de l’època no va durar gaire, ja que va arribar un any crític pel desenvolupament de la tasca minera. El 1962 va haver uns aiguats torrencials van destruir les instaŀlacions exteriors.
Un milió de pessetes de l’època en pèrdues
El tràgic aiguat va deixar 441 morts, 374 desapareguts i 213 ferits, degut a les grans acumulacions d’aigua al Baix Llobregat, Vallès Occidental, Vallès Oriental, Maresme i Barcelonès. Segons el Meteo Cat, es van acumular a Martorell 250 litres/m2, fet que va comportar pèrdues pels danys que quasi van arribar al milió de pessetes de l’època. És per això que el 1966 és dissol la Companya, dos anys abans d’acabar la concessió. Posteriorment, la fi de la història va venir marcada per les expropiacions d’uns terrenys on es duien treballs de mina per la construcció de l’AP-7 a ’altura de Martorell, marcant la fi d’un llegat desconegut.
Han estat segles d’història d’activitat minera que han estat oblidats pel gran públic. Actualment, només es conserven les estructures de la mina originària, galeries i restes mineres, però el seu mal estat que impedeixen que el públic s’apropi. La distància prudent des de fa més de 10 anys que va indicar l’Ajuntament de Castellví de Rosanes, indica, per tant, com uns possibles treballs de rehabilitació de les restes no són sobre el paper mitjà termini. A més a més, l’entorn de les instaŀlacions originaries ha mostrar un canvi rellevant, a causa de l’incendi de la Serra d’Ataix de l’estiu del 2021, que va esborrar de l’espai la vegetació frondosa.
Reparar la infraestructura
Aquí és el punt on entra la qüestió de reparar una infraestructura d’aquestes característiques, de les úniques del país, i d’un interès incalculable. És per això, que el Centre d’Estudis Martorellencs porta anys treball per mantenir viva la història del que va passar a Martorell i Castellví de Rosanes, amb l’edició d’un llibre amb tots els detalls de la seva història. No va ser una recerca fàcil, de fet, molta part de la reconstrucció de la història es va aconseguir gràcies a l’aparició de documents interns de la companya, cedits al Centre d’Estudis Martorellencs els que van fer realitat l’edició del llibre, i la recuperació d’una història desconeguda al Baix Llobregat. III
Si (
No(
