Alfred Porcar Portela “Fido” (Esplugues de Llobregat, 1977) va començar amb sols quatre anys en el futbol, per no causar més “desperfectes” al terrat de casa seva. Els seus pares, al·legant aquests motius, van apuntar-lo a l’entitat on es manté i on ha passat la major part de trajectòria. El Futbol Club Martinenc del Guinardó de Barcelona, va acollir-lo i va veure com progressava a totes les categories. A l’edat de juvenil i insistint molt, en Josep Manel Casanova, responsable de la base a l’Espanyol, va requerir-lo un altre cop, com venia fet des que jugava a l’aleví. Va acceptar finalment la seva proposta que va ser el tret de sortida a un camí professional sempre a cavall de la 2ª i la 3ª Divisió. Com a davanter alt i fort, condició atípica aquell temps, va debutar amb sols 19 anys en el filial, i després d’una curta estada al Júpiter i al Vilassar va entrar a l’elit quan la Unió Esportiva Lleida, un exprimera que aspirava al seu retorn, va incorporar-lo per ajudar a l’entitat a progressar i quedar a la vora del play-off. Combinant amb els estudis i la feina dins el gremi de la fusta de l’empresa del seu pare, va jugar al Baix Llobregat, a Hospitalet (1999-2000) i a Cornellà (2001-2002), va anar a l’Hèrcules d’Alacant, el club del barri de Sant Blai (entre el 2000 i el 2001) i posteriorment va militar també a l’Europa (2002-2003) i a la U.E. Sant Andreu (2003-2004). Al final d’una carrera menys vistosa però molt rica, el president cinquantenari del Futbol Club Martinenc, Manuel Dengrà i el directiu i exvermellet Javier Águila “Lucho”, van venir a proposar-li de tornar a l’equip que encara porta al cor, primer com a golejador i més tard com a directiu.
Compromès modest, amable i vocatiu…Alfred Porcar va deixar a mitges el grau de fisioteràpia en què s’havia matriculat. La carrera en el futbol, amb les anades i vingudes, va ser escull per certs projectes, però va atorgar-li prou marge per fer el curs de Tècnic Superior d’Esports i el Màster de Gestió Esportiva. Unes eines que sumades amb el títol, que ha emprat molt escassament, com a entrenador nacional, van convertir-lo en candidat immillorable per passar a dirigir el club que ha conformat i marcarà, d’una manera indiscutible, la seva vida esportiva i personal.
Són ja gairebé 20 anys exercint com a director del Martinenc. Vols dir que no ho has fet tot?
En absolut! Queda encara molta feina, i ja tenim alguns projectes esbossats per al mitjà i el curt termini, que és molt millor, per prudència, no anunciar. El Futbol Club Martinenc ha canviat molt des d’inicis dels anys 2000 en què els esforços per construir el poliesportiu van minvar un xic l’economia, el primer equip i també la massa social. Tot això ho hem adreçat i som de nou un referent tant pel barri com pel districte, però ara ja no ens dediquem únicament i en exclusiva al futbol. Tenim bàsquet i hoquei, a més d’espai i activitats per a tots els públics. En total són uns 1.800 nens i nenes a la base, i comptant tots els esports, 26 equips femenins.
Es pot dir que som en plena “renaixença” del que és el futbol de barri?
Certament, s’ha avançat molt, i especialment clubs com l’Europa, o la U.E. Sant Andreu han fet tornar la gent als camps que queden més a prop de casa. Aquí nosaltres ho notem, però encara falta insistir més. Hi ha un futbol professional més dedicat a l’alt nivell i un de modest, també ambiciós, que contempla altres alicients com els valors, la formació o l’amistat. S’ha d’entendre que tots dos són compatibles i que un alimenta l’altre.
Precisament els Històrics, el torneig que organitzeu des de fa ja 39 anys, i que s’ha jugat cada estiu (amb l’excepció de 1992 pels Jocs Olímpics, 1998 per obres al terreny de joc, i 2020 per les restriccions del Govern) són un referent en positiu que ara ja s’ha consolidat.
Va començar a organitzar-se de manera més modesta, com a campionat d’estiu per celebrar el 75è aniversari a l’entitat (el 1984). Però actualment ja ha superat, com a mitjana, les 1.500 persones que acudeixen cada dia a les grades (i gran part són gent externa, que no tenen res a veure amb els equips participants). És un clam d’aquell futbol molt més humil que torna a créixer i cada cop demana més el seu paper a la societat, perquè genera beneficis esportius però també vincles molt estrets i una aportació molt valuosa de llegat educatiu i d’inclusió.
Tirant més cap aquí a casa, el que passa al Guinardó és extrapolable i paral·lel al que succeeix a l’entorn del Baix Llobregat. Gaudeix de bona salut l’esport de barri a la comarca?
Té una salut de ferro! Equips com l’Hospitalet o el Cornellà són referents i un exemple extraordinari, tant pels jugadors que han tret com pels complexos que han aconseguit bastir. Els primers són un motor a la ciutat i viuen ara una nova embranzida, i els segons són allà dalt perquè fa temps que han tingut cura de la base i del futbol. Però també cal destacar la gran riquesa d’entitats que coexisteixen, i la feina de conjunts molt més lligats al seu veïnat com el cas del Can Vidalet, que ha aconseguit, tant amb l’ascens del primer equip com amb l’extensió de la base, un èxit superlatiu que és fruit d’una gestió esportiva immaculada. La gran prova que el futbol proper progressa és que sempre que mirem d’incorporar a jugadors d’aquest conjunt no ens en sortim, car la major part de vegades prefereixen no marxar i continuar afincats a Esplugues.
Més o menys és el mateix que vas fer tu quan et buscava l’Espanyol. Vas preferir quedar-te a casa, assessorat per la família i per la junta directiva.
Feia temps que destacava i que disputava partits amb la selecció catalana. Però el futbol en aquestes categories (que ara han tornat a situar-se als primers llocs al Martinenc) no es fa només amb l’objectiu d’arribar a ser professional. Allà al barri érem tots una família. Convivíem, dins i fora dels partits, tant els companys com també els pares, i passàvem junts les prèvies, les estades o els diversos intercanvis que el club pactava amb equips del nord d’Itàlia, on apreníem també molt de la cultura i l’acollida.
Com canvia tot això quan et veus ja de blanc-i-blau i amb opcions de progressar cap a l’elit?
Doncs es perden certes coses, però se’n guanyen unes altres. L’Espanyol em va posar sempre moltes comoditats perquè em trobés al 100%. No tens el caliu del barri i de la gent i sents a sobre la pressió. Però estableixes també bones relacions amb els companys i comparteixes amb equips de molt nivell. Va ser una autèntica llàstima que el 1996 la Federació eliminés la categoria Sub-19 que havia existit anteriorment. Aquest fet ens va frenar la progressió perquè no hi vam poder jugar quan ens tocava, i seguir a l’Espanyol B era complicat perquè hi havia un equip fet amb trajectòria i entitat. Sols vaig poder debutar al camp del Tortosa, just a l’any que vam pujar de 3ª a 2ª B. És per això que després molts vam anar cedits.
Potser el pas més important de la carrera va ser quan et va venir a buscar el Lleida. Vas jugar a 2ª A contra conjunts de l’alt nivell com el Sevilla, l’Albacete, l’Osasuna, el Barça B o també l’Sporting de Gijón. Com recordes aquell temps?
Vaig viure grans experiències, sentint de primera mà el futbol real. Vaig visitar camps molt mítics, i vaig passar amb il·lusió les emocions i els alts i baixos, que esdevenen més intensos. Alternava sortir a l’onze titular i veure-ho des de la banqueta, però als meus 21 anys era una màgica vivència, no pas tan habitual (el fet que un jove pugui jugar a dalt de tot) com ho és avui. A 2ª, d’altra banda, hi ha menys contacte físic però el joc és molt més veloç i cal pensar ràpidament. Va ser un temps d’aprendre molt, especialment del tècnic Miquel Corominas, que havia apostat per mi i entre altres coses, insistia constantment i ens recordava que el futbol no ho era tot i que havíem de guardar diners per tot allò que anés venint. III
| “És un luxe jugar ara sobre gespa a tot arreu” |
Quins defectes i virtuts tenia el “Fido” en el vessant de jugador?
D’una banda, era atípic i trencava amb la figura del punta àgil i baixet. No era tant habilidós en el regat, però sí que llegia molt bé el joc i sabia moure’m a l’espai. I per l’altra, tenia un físic treballat, un fet que era poc menyspreable en els camps d’aquell moment, que en categories inferiors i també en alguns de 3a encara eren tots de terra i a vegades “poc cuidats”. És un luxe jugar ara sobre gespa a tot arreu però, d’altra banda, fa que molts equips modestos provin coses o vulguin aplicar un joc pel qual no estan gens preparats.
Què t’ha aportat, o què enyores del futbol?
El futbol m’ha fet ser tot allò que sóc com a persona. No vaig ser mai cap estrella, sols vaig viure de l’esport. Hi recordo molts partits i també gols, però sobretot les convivències. Trobo a faltar la rutina, l’esmorzar tot concentrant-se en el partit, el vestidor, els desplaçaments i tots els vincles d’amistat. Enyoro aquells costums, però ara des d’un altre vessant, puc continuar-m’hi dedicant. I hi destino moltes hores, perquè crec que puc influir també en la gent, no perquè siguin grans talents, però sí persones preparades per a la vida. Sóc feliç quan algú torna i m’explica que ha assolit aquella fita que volia, malgrat quedi molt lluny dels terrenys de joc.
I, per cert, això de “Fido”…?
Ve de lluny, m’ho deien ja des de petit, però si vols que et sigui sincer no sé d’on carai va sortir. |
Si (
No(
