Des de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta del Llobregat volem felicitar la revista El Llobregat pels seus 20 anys de trajectòria, explicant la realitat del territori i posant sobre la taula les qüestions que preocupen el Baix Llobregat.
En aquest mateix territori “compartit”, la Comunitat de Regants porta més de 150 anys gestionant, de manera silenciosa però imprescindible i amb competències plenes en matèria de regadiu, un dels seus recursos més essencials: l’aigua.
Aquest sistema ha fet possible el desenvolupament agrícola de municipis com Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi de Llobregat, El Prat de Llobregat o Viladecans. El regadiu a la nostra comarca no és només un sector estratègic: genera centenars de milions d’euros anuals, sosté milers de llocs de treball i constitueix un tret identitari del Baix Llobregat, amb una agricultura reconeguda a nivell nacional i internacional.
Tanmateix, mentre des de moltes administracions municipals i supramunicipals es reivindica la pagesia i la seva suposada importància estratègica, la realitat és ben diferent: no s’hi aposta de manera efectiva ni es reforcen les seves infraestructures bàsiques. Ben al contrari, en massa ocasions aquestes infraestructures es veuen degradades o utilitzades de manera aliena a la seva funció.
Si en voleu un exemple, només cal observar la carretera BV-2002, al seu pas per Sant Boi de Llobregat i Santa Coloma de Cervelló, de titularitat de la Diputació de Barcelona. Aquesta infraestructura aboca de manera continuada residus i contaminants al canal principal de reg i, paral·lelament, s’hi han implantat actuacions com un carril bici sobre camins històricament destinats a l’ús agrícola, malgrat l’oposició expressa de la Comunitat i els perjudicis que això genera.
Ras i curt: s’embruta l’aigua amb què es produeixen els aliments que consumim —i dels quals presumim— en benefici del trànsit rodat, i es dificulta el pas de la maquinària agrícola —d’aquells mateixos pagesos que es reivindiquen— en benefici de nous usos lúdics, tot a càrrec del sector agrari.
Què passaria si la Comunitat, en episodis de fortes pluges, no netegés els desguassos de la carretera cap al canal principal o no adoptés les mesures preventives de regulació del reg? La resposta és clara: la BV-2002 s’inundaria, amb el risc consegüent d’accidents, danys materials i, fins i tot, conseqüències personals greus. En aquest cas, la responsabilitat difícilment podria atribuir-se a qui, precisament, està evitant aquest escenari.
La Comunitat ha soŀlicitat reiteradament —per activa i per passiva— mantenir una reunió amb l’Alcaldia de Sant Boi i la Presidència de la Diputació de Barcelona per abordar aquesta problemàtica, sense que, a hores d’ara, s’hagi produït una resposta efectiva, més enllà de plantejaments evasius o contradictoris.
Potser la Comunitat de Regants, que representa el conjunt dels comuners i gestiona un recurs essencial per al territori, no és considerada un interlocutor prou rellevant. Aquesta situació no és un cas aïllat, sinó el reflex d’un dèficit estructural: dècades de pressió urbanística, industrial i d’infraestructures han anat reduint la superfície agrícola i tensionant unes infraestructures de reg centenàries que, a més, són mantingudes pels propis comuners, sense pràcticament suport públic.
En aquest context, es fa imprescindible obrir un debat de fons: quin model de país volem en matèria de regadiu? Cap on volem anar? En un moment històric en què ningú hauria imaginat haver de conviure amb pandèmies globals o conflictes bèŀlics a les portes d’Europa, pren més sentit que mai parlar de sobirania alimentària i posar en valor el regadiu. No només com a sistema essencial per a la producció d’aliments, sinó també com a element vertebrador del territori, capaç de generar activitat econòmica —agrària i industrial—, crear llocs de treball i fixar població. Prescindir-ne o menystenir-lo no és només una decisió sectorial, sinó una decisió de país.
Aquest debat també s’ha de traslladar, necessàriament, al Baix Llobregat. Cal replantejar el model del Parc Agrari i definir amb claredat cap a quin tipus de sector agrari es vol avançar: si es vol preservar i reforçar un model basat en petits i mitjans agricultors locals, arrelats al territori, o si, per contra, es vol afavorir l’entrada de grans operadors que valoren aquest espai principalment per la seva proximitat a infraestructures logístiques com Mercabarna. No es tracta només d’un debat econòmic, sinó també territorial i social: de quin ús es vol donar al sòl agrari i de quin paper ha de jugar en el futur del Baix Llobregat.
Avui, però, la Comunitat de Regants afronta reptes de gran abast que, ben gestionats, poden esdevenir també una oportunitat per revertir aquesta situació per part de les administracions.
D’una banda, la modernització del regadiu —en un context marcat també per figures de protecció com les zones ZEPA— es planteja com la gran solució. Tanmateix, la Comunitat considera que aquesta transformació s’està impulsant de manera accelerada, especialment des del Departament d’Agricultura, en un context en què sovint es criminalitza el sector per l’ús de l’aigua. Es pretén fer córrer el sector sense haver dut a terme prèviament les inversions estructurals necessàries, sota una pressió creixent i amb el missatge implícit que, si no s’hi adapta, es pot acabar “tancant l’aixeta”.
Aquesta realitat no és homogènia ni es pot tractar igual a tots els territoris. El Baix Llobregat presenta condicionants específics d’un territori saturat, on no hi cap ni una agulla: una elevada edat mitjana dels comuners, la necessitat d’inversions a llarg termini, una estructura agrària amb gran presència d’arrendaments i una exigència tècnica creixent en la gestió del reg. A tot això s’hi afegeixen factors singulars com les limitacions derivades de les zones protegides i un dèficit històric com és l’aportació d’aigua, a cost zero, a les zones humides del Delta del Llobregat, assumida pels comuners sense cap compensació.
D’altra banda, pel que fa a l’ús d’aigua regenerada, l’experiència de la darrera sequera va permetre mantenir el reg en condicions pròximes a la normalitat gràcies a les infraestructures existents. Tanmateix, la baixa qualitat de l’aigua va afectar negativament diversos conreus i paradoxalment molts comuners no van poder accedir a ajuts per haver pogut continuar regant. Cal seguir invertint en la millora de la qualitat d’aquesta aigua, perquè la sequera tornarà i no ens pot tornar a agafar amb els deures per fer.
La Comunitat de Regants ha mantingut sempre un perfil institucional discret, exercint les seves funcions amb rigor, sense estridències, des d’una posició apolítica, tècnica i jurídica. Però els reptes actuals exigeixen fer un pas endavant i exercir plenament el seu paper com a interlocutor legítim i autoritat en la gestió de l’aigua al territori.
Ens hi juguem molt. En els propers anys es decidirà el futur del territori i la seva viabilitat.
Els reptes actuals no poden recaure exclusivament sobre el sector agrari. Són també una oportunitat perquè les administracions passin del discurs a l’acció, apostin realment pel regadiu i contribueixin a garantir la viabilitat d’un sistema que és estratègic per al Baix Llobregat.
El Baix Llobregat no necessita més discursos.
Necessita compromís. I, sobretot, respecte. III
Joan Estruch Ardid, President de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta del riu Llobregat
Si (
No(
